La faula del tapís
La faula
La faula del tapís
Vet aquí que una vegada hi havia, en un antic castell situat al cim d’una muntanya, un grup d’artesans que treballaven en un gran tapís destinat a decorar el gran saló. Aquest tapís havia de ser el més bell que mai ningú hagués vist, però aviat van sorgir disputes entre els diferents creadors implicats. Cada artesà defensava, aferrissadament, que la seva aportació era la més determinant per a l’èxit final.
Els mestres dibuixants, que definien els patrons i les figures, insistien que sense una idea clara i un concepte fort, tota la resta perdia sentit. «De què serveix una tela resistent sense un dibuix atractiu que capti l’atenció?».
Al mateix temps, els tintorers, responsables dels colors vius i harmoniosos, defensaven que la bellesa visual era el que realment emocionava a tothom. «Sense els colors adequats, cap dibuix ni cap textura arribaran mai al cor dels que contemplin l’obra».
Finalment, els teixidors, encarregats de la interconnexió dels fils al teler, seguint el patró establert i amb els colors definits, afirmaven que sense ells, no hi hauria tapís: «Quin sentit té una imatge bonica si s’esquinça a la primera estrebada?»
Veient les contínues discussions, un jove aprenent, que encara no havia escollit ofici, va decidir intervenir. Ell havia après força de cada disciplina, perquè observava i escoltava atentament dia rere dia. No era pas un expert, encara, però sabia prou per a entendre que el valor del tot no era possible sense el valor de les parts.
Decidit a solucionar les disputes, el jove aprenent va convocar tots els artesans al punt més alt del castell, des d’on es veia perfectament el tapís en construcció. Allà, des d’una nova perspectiva, va fer-los adonar d’una cosa crucial: tots tenien raó, però només parcialment. Va mostrar-los com el teixit, sense un dibuix clar, no transmetia res; com el dibuix, sense colors vius, no emocionava; i com els colors expressaven molt més quan formaven part del disseny.
Finalment, els artesans van comprendre que totes les parts eren indispensables, i que només unint-les amb equilibri, harmonia i una mirada integradora, podien crear alguna cosa realment excepcional.
Des d’aquell dia, quan sorgia un problema complex, sempre demanaven la visió de l’aprenent, algú capaç de veure la bellesa i la força en totes les disciplines, per crear obres extraordinàries.
L’experiència
Recordo perfectament quan vaig sentir a parlar per primera vegada del Graduat Multimèdia de la UOC. Jo estava en una etapa de canvi, buscant uns nous estudis que s’adeqüessin més al meu perfil personal, eminentment interdisciplinari. Des del primer moment vaig pensar, renoi, que bé que finalment algú hagi entès la importància que té crear professionals que es desenvolupin en la multidisciplinarietat creativa i tecnològica.
Puc dir que, en el meu cas amb encert, vaig acabar a la Facultat de Filosofia, i puc assegurar també que si hagués conegut Multimèdia uns mesos abans, probablement això no hauria estat així. Sigui com sigui, multimèdia és per mi, en primer lloc, encaix. Encaix perquè és l’àmbit en el qual es reconeix que també és important formar professionals tastaolletes, que volen saber de tot, tot i que això impliqui renunciar a l’expertesa màxima en cada disciplina. Un perfil que em defineix a la perfecció.
En segon lloc, és família. Una família no biològica, ni política, sinó forjada. Forjada en la coincidència d’un entorn professional com la UOC, que ja hi convida, però també forjada amb l’atenció al detall i la cura dels altres. Un equip que transcendeix les fronteres laborals per a ocupar un espai en el terreny personal i emocional dels que en formem part. Un equip que creix, i que guanya força amb cada nova adquisició; perquè l’equip, com una foguera en una nit freda, acull i contagia el caliu, la manera de fer.
És també resposta. Resposta a un ecosistema digital que necessita, de forma imperativa, professionals capaços d’aglutinar disciplines; de fer d’enllaç entre elements sovint discordants; de ser com l’aprenent de la faula i mostrar als diferents “especialistes” la importància dels uns pels altres. Resposta a un ecosistema que massa vegades es perd en les particularitats de la disciplina pròpia, oblidant les virtuts i aportacions de la resta.
I, sense dubte, és adaptació al canvi. Un canvi que si afecta les disciplines específiques de manera clara, afecta encara més els tastaolletes de multimèdia: la necessitat d’adaptar-se a l’evolució conceptual i filosòfica de l’ecosistema, a la transformació tecnològica de cada disciplina, als nous canvis de paradigma com el de la intel·ligència artificial generativa (de la que en volem ser aliats i no rivals), etc.
Per acabar, i de forma ineludible per qui signa aquest text, multimèdia és per mi horitzó. Un horitzó que mires, t’hi acostes i s’allunya, canvia, es mou, t’hi adaptes i torna a moure’s dibuixant un dolç camí que es reconfigura a cada pas.